Josep Torrens

Com el vas descobrir i què és el que t'agrada més de l'hoquei?

Quan tenia 6 anys uns companys de classe van provar l’hoquei i en van parlar molt bé, a conseqüència, vaig demanar durant un estiu sencer als meus pares que m’hi apuntessin. Així ho van fer i des de llavors no he deixat de jugar a hoquei.

El que més m’agrada és el que m’ha ensenyat. Crec que tot el que he après i aprenc d’aquest esport es pot aprofitar per la vida real; sóc una persona que intenta prendre’s les coses seriosament i l’hoquei m’ha ensenyat molta disciplina, molts valors, com el respecte per el company i el rival i empenta per ser prou fort a l’hora d’escollir una decisió i saber-la afrontar (potser això es pot vincular al fet que fa molts anys que jugo de porter).


Jugues a algun equip?

Aquest any estic jugant al Junior F.C. a Sant Cugat.


Per què vas decidir ser entrenador?

Si ajuntes que m’encanta l’hoquei i que m’agrada tractar amb gent, de totes les edats... et dóna la resposta ràpida.

Si ho penso més detalladament, m’agrada ensenyar de la millor manera possible el que jo sé i he anat aprenent dels meus companys i entrenadors i a la vegada és una manera molt maca de seguir aprenent de l’hoquei. A més, amb l’esport et pots beneficiar de la interacció amb els jugadors, aprendre a ensenyar segons el que necessita cada un.


Què et sembla l’equip femení al que entrenes?

És un equip preciós, per dos motius, el primer: són unes nenes encantadores, divertides, treballadores, sinceres i molt autèntiques de les quals n’aprenc molt i en gaudeixo. El segon: tenen un potencial, “tècnicament” parlant, impressionant i el més bo és que encara no ho han descobert. Per això m’agrada tant treballar amb elles i poder seguir fent créixer aquest equip com a grup i a elles individualment.


Com motives el teu equip?

A mi m’agrada molt motivar-me. Motivar-me amb els petits detalls, amb les petites coses que formen aquest esport i t’aporta l’hoquei a la vida personal, amb petits objectius per assolir i mica en mica anar pujant graons.

És per això que no busco grans tècniques de motivació, si no que em reuneixo amb el meu equip i els hi parlo de les petites coses de la vida, de petits detalls que jo puc veure per la simple experiència al llarg dels anys, els intento despertar aquest interès cap a elles mateixes i evidentment els hi faig veure que en aquest bonic viatge d’aprenentatge em tindran al seu costat per ajudar-les si ho volen.


Ja heu jugat la lliga de sala, quina conclusió en pots treure?

Va ser una lliga intensa i dura per tots.

Dura en el sentit que l’entrenador era nou per el grup i com a tot inici les peces d’un trencaclosques s’han d’adaptar, peces com l’esforç que s’exigia, la manera de jugar i d’entrenar, nova i molta informació tàctica, etc.
Intensa perquè teníem molt poc temps per preparar bé els partits, ja que se’ls hi va ensenyar a veure el joc d’una manera molt diferent.

I la conclusió final és que vam assolir l’objectiu principal i bàsic: acabar jugant bé a sala. I això ho van aconseguir, amb molt esforç i moltes hores de treball vam acabar sent un equip fort dins la lliga i amb possibilitats d’estar entre els tres primers.


Ara toca l’herba, com veus les cadets?

Ens veig amb moltes possibilitats, pel que he dit abans del potencial i perquè el format de lliga que ens ha tocat ens afavoreix. Tenim temps per preparar els partits i poc a poc es van adaptant al sistema de joc.


Com t'agrada que siguin els teus entrenaments?

M’agrada que siguin intensos, amb diferents nivell d’intensitat. I per això és molt necessari tenir una bona actitud i intentar donar el màxim d’un mateix.

Has vist jugar alguna altra categoria del CHC? Si és així, què t’ha semblat?

He vist jugar els infantils masculí. Em va agradar molt, ja que són un equip molt fort i molt competitiu.


Estàs content de poder formar part del CHC?

N’estic content perquè és un club molt maco i format a partir de valors molt bonics. I gran part del perquè n’estic content és per l’equip que entreno. Són un grup de nenes i pares encantador i molt unit, m’han rebut amb els braços oberts.